EL POBLE GITANO

HISTÒRIA:

Originàriament els investigadors coincideixen en què els gitanos provenen de l’Índia (Panjab i Sind). Durant el segle IX l’Islam va envair l’Índia i és quan emprenen migracions cap a l’oest. La segona migració es produeix al segle XIII, quan els gitanos abandonen les seves cases en el moment que l’exèrcit mongol conquista el territori.
A partir d’aquest moment l’èxode dels gitanos ha estat constant. Durant el segle XIV es comencen a detectar grans poblacions gitanes a Grècia i el Mediterrani i es van començar a estendre per tota Europa. Inicialment, van ser ben acollits per la població europea, però posteriorment van ser marginats socialment per aquests.
La seva arribada a la península Ibèrica data de 1425 quan el Rei Juan II d’Aragó els fa cridar comtes de l’Egipte Menor d’on sorgiria el terme “gitano”.

 DES DE LA PRIMERA PRAGMÀTICA

 

Històricament el Poble Gitano ha estat discriminat de forma constant. Des de la seva arribada a la península Ibèrica, existia una gran convivència i l’acceptació entre les diverses cultures. Aquesta societat era molt diferent de la qual després es va anar desenvolupant amb la finalitat de la Reconquesta i la unificació dels regnes de Castella i Aragó.

Mostra d’això és que des de 1499 fins al 1783 s’aproven una sèrie de lleis de prohibició dels senyals identitaris i culturals del Poble Gitano, la qual cosa suposa conseqüències negatives i excloents que han perdurat fins avui.

Des de la Primera Pragmàtica dictada pels Reis Catòlics en 1499 fins a l’última dictaminada per Carles III al 1783 apareixen 250 providències formals entre elles 28 Pragmàtiques Reials i Decrets de Consell de Castella i més de 20 edictes publicats a Catalunya, Navarra, Granada i València.

La finalitat d’aquestes Pragmàtiques era la d’assimilar als gitanos i la de fer-los desaparèixer com a diversitat:

“Mandamos a los egipcianos que andan vagando por nuestros reinos y señoríos con sus mujeres e hijos, que del día que esta ley fuera notificada y pregonada en nuestra corte, y en las villas, lugares y ciudades que son cabeza de partido hasta sesenta días siguientes, cada uno de ellos viva por oficios conocidos, que mejor supieran aprovecharse, estando atada en lugares donde acordasen asentar o tomar vivienda de señores a quien sirvan, y los den lo hubiese menester y no anden más juntos vagando por nuestros reinos como lo hacen, o dentro de otros sesenta días primeros siguientes, salgan de nuestros reinos y no vuelvan a ellos en manera alguna, so pena de que si en ellos fueren hallados o tomados sin oficios o sin señores juntos, pasados los dichos días, que den a cada uno cien azotes por la primera vez, y los destierren perpetuamente destos reinos; y por la segunda vez, que les corten las orejas, y estén sesenta días en las cadenas, y los tornen a desterrar, como dicho es, y por la tercera vez, que sean cautivos de los que los tomasen por toda la vida.”

Isabel i Fernando, Medina del Campo, 1499. Recollit en la Novíssima Recopilació, Llibre XII, títol XVI.

FINS A L’ÚTIMA

 

L’última Reial Pragmàtica va ser promulgada per Carles III al 1783. Mantenia el mateix esperit que la promulgada pels Reis Catòlics: assimilar als gitanos, negar la seva identitat i “fer-los vassalls com els altres”. No obstant això, diferia de les anteriors lleis en alguns aspectes:

“Los gitanos son ciudadanos españoles (y no una raza infecta) y pueden elegir libremente el lugar de su residencia (excepto los Sitios Reales) y el tipo de oficio que deseen (salvo los que pueden interferir negativamente en el proceso de sedentarización y asimilación que se pretende). […]

Los niños deben ir a la escuela desde los 4 años y esta escolarización será pagada por los Ayuntamientos. Los padres que se nieguen a escolarizarlos o eduquen mal a sus hijos perderán el derecho a tenerlos. […]

Nadie (Ayuntamientos, comunidades, gremios, eclesiásticos o particulares) puede negar residencia y trabajo a una persona por el mero hecho de ser gitano. Se dictan penas para aquellos que obstaculicen la integración de los gitanos.”

Alhora que es declara als gitanos iguals a la resta dels ciutadans se’ls prohibeix qualsevol manifestació de les diferències de la seva cultura i costums. S’elimina el terme “gitanos” i en cap escrit pot aparèixer la paraula, ja que els gitanos “no existeixen”. Per descomptat, el gitano que no se sotmeti a aquestes normes serà condemnat amb la mort.

Aquesta Llei és pregonada per totes les ciutats i el text escrit va ser llegit públicament en aquells llocs on residien els gitanos.

 EL SEGLE XX

 

La Constitució de 1912 suposa un gran avanç en quan al reconeixement del seu sistema jurídic com a ciutadans espanyols.

Però amb el franquisme tornen les condicions negatives quant als drets del Poble Gitano: es prohibeix parlar el romanó, la vida nòmada és un delicte i la Llei de Perillositat Social s’aplica de forma especial amb els gitanos.

Els canvis socioeconòmics dels anys seixanta i setanta van produir les migracions del camp a la ciutat. Van ser molts els gitanos que van haver de traslladar-se a les grans ciutats i exercir treballs no qualificats. Però l’ofici més comú de les famílies gitanes durant aquells anys era la venda ambulant, que encara perdura en els nostres dies.

SITUACIÓ ACTUAL

L’arribada de la democràcia i la Constitució de 1978 suposa, des del punt de vista formal, la igualtat dels gitanos davant la llei i la plena ciutadania. Actualment el Poble Gitano no té lleis en contra. De fet, la nostra legislació ha avançat i s’ha dotat d’un sistema de normes que protegeix les diversitats i penalitza el racisme, la qual cosa ens aporta un panorama més optimista.

No obstant això, les polítiques d’integració de la població marginal es converteixen sovint en polítiques de segregació racial: el manteniment dels guetos, que constitueixen espais d’aïllament físic i social, s’ha perpetuat mitjançant la construcció de grups d’habitatge de caràcter poc habitable, que contribueixen a la perpetuació de la situació de marginació.

Avui en dia hi ha gitanos que es dediquen a totes les activitats econòmiques i professionals: metges, advocats, professors, empresaris, obrers qualificats, artistes, etc. No obstant això, l’estereotip que es reprodueix en els mitjans, segueix sent el del gitano indigent i analfabet, o fins i tot delinqüent.

Per tot això, el treball que es realitza des de les associacions i des de la FAGiC és molt important, ja que té com a objectiu canviar aquesta situació de marginació del Poble Gitano, promovent la convivència entre totes les cultures que formen part de la societat catalana i impulsant la implicació dels gitanos en la construcció del seu futur.

  LLENGUA

El Romanes és la llengua pròpia del poble gitano que la gran majoria de Rom parlen a Europa, però a Espanya, la llengua romaní va desaparèixer com a idioma fa temps. El deteriorament progressiu dels pilars gramaticals de la llengua va donar lloc al que avui en dia es coneix com a caló. (fuente http://www.museuvirtualgitano.cat/)